Canvi

"Las personas cambian y generalmente se olvidan de
comunicar dicho cambio a los demás"

Ens mudem. Nou bloc, noves sensacions, velles aspiracions.

http://jaumecanut.wordpress.com

Cuestión de necesidades

El ser humano siempre quiere más. Hoy en día, la vida ya no es para vivirla si no para perseguirla. Siempre va un paso por delante. No te permite sestear, siempre ‘al loro’, atento, al acecho de la siguiente necesidad que motoriza nuestra existencia. Maslow ya formuló la pirámide de necesidades humanas, donde defiende que conforme se satisfacen las necesidades más básicas, los seres humanos desarrollan necesidades y deseos más elevados. Es lo que debería pensar un agente de la CIA en una visita a un cacique afgano de 60 años y casado con cuatro mujeres. Supo detectar al momento la necesidad y deseo más elevado de ese patriarca tribal que el paso de los años habían hecho mella en su estado físico. El agente de la CIA rebuscó en su mochila, y sacó cuatro píldoras de Viagra –qué hacía el agente de la CIA con Viagra en Afganistan?-. En el siguiente encuentro, el cacique había hecho uso del milagro azul y tan exitosa fue la experiencia que ese hombre mermado hasta la médula cantó todo lo que el agente estadounidense quería escuchar. Dos necesidades diferentes, una misma ambición. Todo es cuestión de necesidades.

"Qui ens fa riure és un còmic, qui ens fa pensar i després riure és un humorista" (Burns)

L'any 2008 en vinyetes.

Can we?

Morir ofegada

El sentido del humor consiste en saber reírse de las propias desgracias. (A. Landa)

El planeta viu una perillosa crisi financera. Els efectes són clars: disminució del nombre de crèdits, augments de la desocupació i la disminució dels preus de la matèries primeres, per desgràcia dels països més pobres. La possible caiguda del capitalisme és una situació balsàmica per a Cuba. Se'n feliciten però l'anàlisi real és que Cuba és un país destrossat pels dos últims huracans i més interconnectat amb el món del que ells voldrien. Defalliran les nacions més pobres, comunistes o capitalistes.

Els huracans Ike i Gustav han devastat l'illa, la major destrucció de la història de la república. Les avaluacions del país daten d'unes pèrdues de més de 5.000 milions de dòlars, més del 10% del PIB. Cuba està destrossada.

Però el tercer gran huracà és la crisis mundial. A dia d'avui el preu del níquel ha baixat a xifres alarmants, i el mineral va ser l'any 2007 la gran exportació (més del 60%) de Cuba a l'exterior. L'altre font d'ingressos és el turisme. Font que s'eixuga degut als problemes econòmics del països emissors de visitants. Però la situació seria desastrosa si la crisis arribés a Veneçuela. L'econòmica de Cuba viu de la del país presidit de Chávez. El país sud-americà depèn en un 90% de l'exportació de combustibles, sobretot el petroli. Si la cooperació finalitzés, les conseqüències pel règim cubà serien pitjor de les que van suposar la fi de la subvenció del Bloc Soviètic a finals de la dècada de 1980.

Lluny de les reformes de Raul Castro, el govern ha actuat amb gestions arcaiques. A la hora de la veritat, el govern ha pujat el preu del combustible dièsel al 86% i de les gasolines en més del 60%. A més, han congelat els preus dels productes agropecuaris als nivells de com estaven abans dels huracans i ha implantat una forta campanya per acabar amb el mercat negre.

Conclusions: el transport s’encareix d’una forma desproporcionada, no hi ha menjar en els mercats i el preu en el mercat negre s’encareix. És impossible vendre els productes als preus d’abans de la catastrofe natural ja que els preus dels combustible fa inviable el negoci.

No són temps d’eufòria pels mals que pateixen altres. Uns altres que creuen molt lluny però que realment hi depenen escandalosament. En aquesta crisi internacional cauran els més pobres, i en un context de misèria total, Cuba ha de ser valenta i implantar reformes liberalitzadores per no morir ofegada.

Que tot canviï però que no canviï res

De Pedrito a Pedro

Pedro Rodríguez Ledesma va arribar al juvenil A del FC Barcelona procedent del CD San Isidro (Canarias) l’any 2004. Tres anys després debutava al Camp Nou en la jornada 19 contra el Múrcia. L’afició el va conèixer com a Pedrito, nom que ell mateix lluïa a la samarreta. Aquest any, però, no en vol sentir ni parlar del Pedrito: enguany el seu nom és Pedro.

Més enllà del seu joc, Pedrito era un diminutiu graciós que despertava a l’aficionat un afecte paternalista com si d’un nen es tractés. A l’infant no se li valora la competitivitat, amb l’esforç d’haver-ho intentat ja n’hi ha prou. Estigma que Pedro volia borrar-se de la samarreta.

Només ha passat una temporada, però ara ja és Pedro. Josep Guardiola el coneix perfectament, ell mateix ha estat l’artífex del pas de Pedrito a Pedro. Malgrat ser suplent en el Barça Atlètic de Luís Enrique, Guardiola ha vist en ell la solució de la inoperància de la secretària tècnica del club. Andrei Arshavin o David Silva: un o altre havia d’ocupar la seva posició. Un lloc que Ronaldinho va dignificar, Iniesta es limita a complir i Henry l’avorreix al·legant masses cops que no es la seva posició. Malgrat que les negociacions amb Arshavin i Silva sempre van ser complicades, es pot considerar que el fitxatge frustrat d’un nou extrem és el gran fracàs de la planificació d’aquest estiu.

Però ja a la pretemporada va aparèixer Pedro (que no Pedrito). Un jugador que encara sense cap mena de pudor, que centra, que xuta, que malgrat ser dretà domina igual o millor l’esquerra i que té la força dels vint anys per fer-se un lloc en el Camp Nou. La seva és una de les tantes històries de jugadors del planter que pugen al primer equip no pas per qualitat sinó per necessitat. Però Pedro ha demostrat sobre la palestra la seva qualitat i el seu ritme electritzant. I sobretot, ha sabut canviar de Pedrito a Pedro.