Jaume Canut

Canvi

2009-02-05T14:10:00.002+01:00

"Las personas cambian y generalmente se olvidan de
comunicar dicho cambio a los demás"

Ens mudem. Nou bloc, noves sensacions, velles aspiracions.

http://jaumecanut.wordpress.com

Cuestión de necesidades

2009-01-01T18:20:00.000+01:00

El ser humano siempre quiere más. Hoy en día, la vida ya no es para vivirla si no para perseguirla. Siempre va un paso por delante. No te permite sestear, siempre ‘al loro’, atento, al acecho de la siguiente necesidad que motoriza nuestra existencia. Maslow ya formuló la pirámide de necesidades humanas, donde defiende que conforme se satisfacen las necesidades más básicas, los seres humanos desarrollan necesidades y deseos más elevados. Es lo que debería pensar un agente de la CIA en una visita a un cacique afgano de 60 años y casado con cuatro mujeres. Supo detectar al momento la necesidad y deseo más elevado de ese patriarca tribal que el paso de los años habían hecho mella en su estado físico. El agente de la CIA rebuscó en su mochila, y sacó cuatro píldoras de Viagra –qué hacía el agente de la CIA con Viagra en Afganistan?-. En el siguiente encuentro, el cacique había hecho uso del milagro azul y tan exitosa fue la experiencia que ese hombre mermado hasta la médula cantó todo lo que el agente estadounidense quería escuchar. Dos necesidades diferentes, una misma ambición. Todo es cuestión de necesidades.

"Qui ens fa riure és un còmic, qui ens fa pensar i després riure és un humorista" (Burns)

2008-12-25T13:51:00.003+01:00

L'any 2008 en vinyetes.

Can we?

2008-11-05T20:02:00.000+01:00

Morir ofegada

2008-10-10T19:32:00.005+01:00

El sentido del humor consiste en saber reírse de las propias desgracias. (A. Landa)

El planeta viu una perillosa crisi financera. Els efectes són clars: disminució del nombre de crèdits, augments de la desocupació i la disminució dels preus de la matèries primeres, per desgràcia dels països més pobres. La possible caiguda del capitalisme és una situació balsàmica per a Cuba. Se'n feliciten però l'anàlisi real és que Cuba és un país destrossat pels dos últims huracans i més interconnectat amb el món del que ells voldrien. Defalliran les nacions més pobres, comunistes o capitalistes.

Els huracans Ike i Gustav han devastat l'illa, la major destrucció de la història de la república. Les avaluacions del país daten d'unes pèrdues de més de 5.000 milions de dòlars, més del 10% del PIB. Cuba està destrossada.

Però el tercer gran huracà és la crisis mundial. A dia d'avui el preu del níquel ha baixat a xifres alarmants, i el mineral va ser l'any 2007 la gran exportació (més del 60%) de Cuba a l'exterior. L'altre font d'ingressos és el turisme. Font que s'eixuga degut als problemes econòmics del països emissors de visitants. Però la situació seria desastrosa si la crisis arribés a Veneçuela. L'econòmica de Cuba viu de la del país presidit de Chávez. El país sud-americà depèn en un 90% de l'exportació de combustibles, sobretot el petroli. Si la cooperació finalitzés, les conseqüències pel règim cubà serien pitjor de les que van suposar la fi de la subvenció del Bloc Soviètic a finals de la dècada de 1980.

Lluny de les reformes de Raul Castro, el govern ha actuat amb gestions arcaiques. A la hora de la veritat, el govern ha pujat el preu del combustible dièsel al 86% i de les gasolines en més del 60%. A més, han congelat els preus dels productes agropecuaris als nivells de com estaven abans dels huracans i ha implantat una forta campanya per acabar amb el mercat negre.

Conclusions: el transport s’encareix d’una forma desproporcionada, no hi ha menjar en els mercats i el preu en el mercat negre s’encareix. És impossible vendre els productes als preus d’abans de la catastrofe natural ja que els preus dels combustible fa inviable el negoci.

No són temps d’eufòria pels mals que pateixen altres. Uns altres que creuen molt lluny però que realment hi depenen escandalosament. En aquesta crisi internacional cauran els més pobres, i en un context de misèria total, Cuba ha de ser valenta i implantar reformes liberalitzadores per no morir ofegada.

Que tot canviï però que no canviï res

2008-09-17T16:57:00.000+01:00

De Pedrito a Pedro

2008-09-15T15:12:00.004+01:00

Pedro Rodríguez Ledesma va arribar al juvenil A del FC Barcelona procedent del CD San Isidro (Canarias) l’any 2004. Tres anys després debutava al Camp Nou en la jornada 19 contra el Múrcia. L’afició el va conèixer com a Pedrito, nom que ell mateix lluïa a la samarreta. Aquest any, però, no en vol sentir ni parlar del Pedrito: enguany el seu nom és Pedro.

Més enllà del seu joc, Pedrito era un diminutiu graciós que despertava a l’aficionat un afecte paternalista com si d’un nen es tractés. A l’infant no se li valora la competitivitat, amb l’esforç d’haver-ho intentat ja n’hi ha prou. Estigma que Pedro volia borrar-se de la samarreta.

Només ha passat una temporada, però ara ja és Pedro. Josep Guardiola el coneix perfectament, ell mateix ha estat l’artífex del pas de Pedrito a Pedro. Malgrat ser suplent en el Barça Atlètic de Luís Enrique, Guardiola ha vist en ell la solució de la inoperància de la secretària tècnica del club. Andrei Arshavin o David Silva: un o altre havia d’ocupar la seva posició. Un lloc que Ronaldinho va dignificar, Iniesta es limita a complir i Henry l’avorreix al·legant masses cops que no es la seva posició. Malgrat que les negociacions amb Arshavin i Silva sempre van ser complicades, es pot considerar que el fitxatge frustrat d’un nou extrem és el gran fracàs de la planificació d’aquest estiu.

Però ja a la pretemporada va aparèixer Pedro (que no Pedrito). Un jugador que encara sense cap mena de pudor, que centra, que xuta, que malgrat ser dretà domina igual o millor l’esquerra i que té la força dels vint anys per fer-se un lloc en el Camp Nou. La seva és una de les tantes històries de jugadors del planter que pugen al primer equip no pas per qualitat sinó per necessitat. Però Pedro ha demostrat sobre la palestra la seva qualitat i el seu ritme electritzant. I sobretot, ha sabut canviar de Pedrito a Pedro.

El Barça no estima Catalunya?

2008-09-13T13:58:00.004+01:00

"El Barça no és sospitós de no estimar el país. Gens ni mica. S’ha estat molt injust en les crítiques cap al club aquests dies", declara Josep Guardiola. Clar i català. I és que després de presentar-se a les semifinals de la Copa Catalunya (1-3 contra el Sant Andreu) amb mig equip del Barça Atlètic i del juvenil A, i entrenat per Luís Enrique i no pas per Guardiola, les crítiques no han parat de caure sobre el Barça. Unes crítiques que provenen de la crosta més sentimental que no entén de professionalisme i calendaris internacionals.

"El dia que hi pensin una mica i s'asseguin a parlar del tema, això no passarà. La Federació (FCF) no pot posar el torneig en unes dates en què ja se sap que 15 jugadors no hi seran; que el programin en pretemporada i hi aniré amb tots els jugadors, la gent podrà veure'ls i TV3 tindrà una gran audiència. És tan simple com això: ara no tenia aquests jugadors", reflexiona Guardiola. Paraules d’un tècnic professional que pensa amb el rendiment del seu equip i que no ha d’entrar en debats nacionals i polítics. Ens posem les mans al cap quan l’AFA convoca a Messi pels Jocs Olímpics i no quan Eto’o ha de jugar a un camp de gespa artificial on es tripliquen les possibilitats de lesió.

Per què la FCF no programa la Copa Catalunya durant la pretemporada? La Lliga Catalana ACB de la Federació Catalana de Basquetbol ja fa anys que es celebra durant la pretemporada i la Lliga dels Pirineus d’handbol també. Ambdós títols han anat adquirint importància fins al punt que l’any passat, Enric Massip, director tècnic de l’handbol blaugrana, recalcava que s’havia guanyat la Lliga dels Pirineus quan se li retreia que no s’havia guanyat cap títol.

És problema del Barça? Guardiola ha actuat amb professionalitat i cap per respondre a una organització que encara es mou pel cor.

El nou Déu argentí

2008-09-12T15:34:00.006+01:00

“Messi juga per Messi”. Diego Armando Maradona sempre diu el que pensa i els mitjans li donen una volada que facilita aquest llibertinatge expressiu del Pelusa. La seva opinió és paraula de sant i és creu amb la impunitat de criticar a tot i a tothom. Anteriorment ja van rebre Pelé i George W. Bush. Ara li toca a Lionel Messi. No fa tant que Maradona pregonava als quatre vents que Messi era el seu successor, el cuidava, el mimava i volia sortir amb ell en totes les fotografies. Un dels programes amb més audiència de la història de la televisió argentina va ser el moment que Messi va visitar el programa “La noche del 10” formant parella amb Maradona jugant a “futbol tennis”.

“Amb la prepotència que té jugant, a vegades s’oblida dels companys. I els necessita per fer dubtar els defensors. Amb el pas dels partits i els anys espero que se li anirà obrint el panorama", va etzibar Maradona durant la retransmissió del Perú-Argentina (1-1) a Fox Sports. I és que la selecció argentina encadena una sèrie de resultats llastimosa –cinc empats i una derrota en els últims set partits- i Messi és l’objectiu com a principal referent d’una de les millors seleccions mundials. “Tant de bo sigui millor que jo”, va afegir Maradona sobre Messi, “però ara Mascherano és més que Riquelme i Lionel dins l’equip”, va sentenciar.

Però no és el primer cop que Maradona ataca a Messi. Aquest estiu ja va acusar al jugador de “falta de caràcter” quan el blaugrana es trobava en l’epicentre del conflicte entre el FC Barcelona, l’AFA i el TAS, que discutien la presencia del jugador als Jocs Olímpics. Un cop a Pequín, Maradona va desplaçar-se per animar a Argentina i fins i tot va conviure dins de la concentració de la selecció que va ser or olímpic. Qualsevol malentès entre Messi i Maradona, dos jugadors predestinats a ser comparats, semblava enterrat però amb la mala ratxa de joc i resultats tots els focus enfoquen al jugador amb més galons: Messi. Un jugador que va néixer amb la pilota al peu i que entén el futbol com un espectacle de regatejar adversaris. Tothom sap que és individualista, però a Messi l’hem consagrat així. “Quan regateja cinc adversaris i marca un gol, ningú li recrimina res”, sentencia Gerard Piqué, jugador que s’ha criat amb ell a les categories inferiors del Barça i que coneix millor que ningú el seu estil.

“Diego sempre parla, no hi ha cap problema”, afirma Leo en referència a les crítiques que aguanta estoicament. Per què? Perquè és conscient del seu status quo i el que comporta el càrrec. Messi ja és el líder indiscutible de la històrica selecció argentina. El nou Déu argentí.

Dèficit dolorós

2008-09-04T13:20:00.008+01:00

L’efecte “Anna Pruna” ja té els seus efectes al món mediàtic. Si fins ara el nou Secretariat General de l’Esport actuava implícitament pel foment de l’esport femení, ara ja s’ha tirat a la piscina amb una campanya publicitària sense precedents. “Mantenim la política de no subvencionar directament als clubs professionals perquè entenem que no es poden destinar recursos públics a entitats que mantenen una relació mercantil amb els seus treballadors”, va declarar Pruna al diari El País quan se li va preguntar pel desastre de l’UB Barça.

El que no va dir és que des de la incorporació d’Anna Pruna al Secretariat l’esport femení, i especialment el bàsquet com a ex jugadora del Joventut i del Femení Sant Adrià que és, ha adquirit una importància cabdal. Amb la impossibilitat de subvencionar directament a equips professionals, i amb la creu que arrossega arran de la desaparició del UB Barça, la solució és fer-ho indirectament. El CB Olesa i El Cadí La Seu perceben en ajudes indirectes prop de 3.000-4.000 euros anuals i existeix la proposta de la Federació Catalana de Basquetbol (a través del Secretariat que no ho pot fer directament) de pagar els arbitratges dels equips femenins.

Anna Pruna vol aconseguir una realitat que ella no va tenir com a jugadora. Però amb aquestes campanyes publicitàries de tant bones intencions es manifesta un dèficit que potser no s’ha d’exagerar. Sempre s’ha dit que la millor publicitat és aquella que no s’ha de fer, ja que l’empresa anunciant va tant bé que no necessita publicitat. Els que fa anys que treballem i defensem l’esport femení, sabem que és una realitat i aquesta campanya és una exageració que intenta fomentar la igualtat però parteix de la base que hi ha un dèficit. Però després de veure actuacions com les de David Ferrer al Open USA constatem que hi ha realitat dolorosa que Anna Pruna vol erradicar. Un gran encert amb el què però no amb el com.

Visca els vels

2008-08-08T16:15:00.005+01:00

“Mussolini no va matar mai ningú. Enviava la gent de vacances a l’exili interior”. Paraules de l’actual primer ministre italià, Silvio Berlusconi. El mateix que s’està fent el sistema judicial a la seva mesura per quan ja no sigui el totpoderós primer ministre italià no el puguin condemnar per blanqueig de diners. El mateix que sota la seva estela acapara la major part dels mitjans de comunicació de Itàlia. El mateix que presideix al nou Milan de Ronaldinho, jugador que va utilitzar durant la campanya electoral per aquells votants indecisos que tenien clar que volien al Gaucho al Calcio. I el mateix que fa pocs dies ha fet tapar amb un vel un pit de la pintura La veritat desvelada pel temps, situada darrera la taula on Berlusconi ofereix les rodes de premsa. Que fàcil és fer córrer un (tofut) vel per amagar les vergonyes.

Triomf col·lectiu

2008-05-16T17:25:00.006+01:00

El passat 7 de maig Yoani Sánchez va ser guardonada amb el premi Ortega y Gasset en la categoria de periodisme digital. Sánchez, resident a Cuba (La Habana), és l’autora d’un bloc (Generación Y) des de on es denúncia les injustícies socials de la dictadura comunista del règim cubà.

Per tant, el que fa anys era una nova eina de comunicació ara ja és una eina indispensable. Això va quedar palès ahir a l’Ateneu Barcelonès, on laMalla.net va celebrar l’entrega de premis del Netreporter 2008. Un concurs de blocs que té com a objectiu fomentar i posar de relleu la creativitat i la iniciativa dels joves catalans a la xarxa.

D’un total de set blocs finalistes (dividits en dues categories: estudiants de secundària i d’universitat) van ser premiats quatre. Els guanyadors en categoria batxillerat van ser Marc Nadal (primer premi) i Rubén Martínez; mentre que en la d’universitat els guanyadors van ser Jaume Canut (primer premi) i Rubén Cabús. Més enllà de la classificació final, l’autentica victòria d’ahir va ser pels set blocs finalistes i per la vintena que van participar en tot el concurs. Per què victòria? Perquè cada un d’ells neix de la iniciativa pròpia i trenca el mite que els joves ni llegim ni escrivim. Qualsevol feina feta amb honestedat i rigor mereix tot el respecte. Per tant ahir no només van haver-hi quatre guanyadors.

El serial de l'estiu

2008-05-06T16:24:00.007+01:00

Ettore Messina no vindrà al FC Barcelona. L’entrenador ha rebutjat l’oferta del club blaugrana, el qual estava negociant amb ell des de principis de 2007 (segons l’Agència EFE). El pitjor és que Messina no recalarà al Palau perquè no se li ofereix un projecte seriós. “No s’ha tractat d’un assumpte econòmic, sinó de que em trobo a gust en el CKSA. La seva organització em pot ajudar i jo puc ajudar-los a ells. No es tracta de comparar amb altres llocs”, va declarar el tècnic italià que el passat diumenge va guanyar la seva quarta Eurolliga. A més, també va indicar que era el primer cop en la seva carrera esportiva que ell proposava les seves condicions però un club li donava negatives sense donar explicacions: "Si jo vull fitxar a Khryapa i el CSKA no pot, ens assentem i em raonen el seu punt de vista; i això no s'ha produit. Jo proposava a Smodis i em van dir que no, proposava a Khryapa i em van dir que no, a part que cada dia parlava amb algú diferent". També hi ha hagut errors de gestió propis com la filtració periodística sobre un suposat preacord, que a la vegada va fer reaccionar al CKSA de Moscou amb una oferta irrebutjable.
Al seu torn, Zoran Savic, director esportiu de la secció, manté la feina del dia a dia, però està totalment allunyat de la planificació del futur, cosa que sembla evidenciar que no seguirà. Amb ofertes dels dos equips de Bolonya (Fortitudo i Virtus) i del Dinamo de Moscu, el director esportiu podria ja estar fitxant jugadors per algun d’aquests equips.
El Barça ha deixat de ser l’equip que els millors desitjaven fitxar per ell. Per recuperar aquesta estela, i després de la negativa de Messina, el club ha començat a treballar de cara a l’any que ve. Sergio Scariolo i sobretot Pepu Hernández, després d’anunciar que deixarà la selecció espanyola, càrrec que segurament ocuparà Luis Casimiro (entrenador del Fuenlabrada), es postulen com a substituts de Xavi Pascual. En la llista de jugadors futuribles hi ha l’aler Danilo Gallinari (elegit millor jugador jove de l’Eurolliga) i Marc Gasol, que després de la destitució de Dusko Ivanovic va declarar que “tinc la il•lusió de triomfar al Barça”. Pepu Hernández va ser el tècnic que va confiar amb ell i, sobretot, va catapultar la seva carrera després d’incloure’l a la llista dels Golden Boys que van ser campions del món a Japó. Per tant el tècnic madrileny podria fer que el mitjà dels Gasol es repensés l’aventura a la NBA i de l'oferta del Reial Madrid de 7,5 milions d'euros per tres temporades, i recalés al Barça. A més, amb Pepu, la junta directiva es reconciliaria amb un públic del Palau que veuria amb bons ulls la contractació de l’ex entrenador de l’Estudiantes, un tècnic de prestigi amb una gran reputació després de portar la selecció espanyola al cim.
Però en aquest rumoreig de fitxatges tampoc es pot descartar Pesic, tècnic que va aconseguir el triplet fa quatre temporades però que va acabar amb molt males relacions amb l’actual junta directiva després de la picabaralla amb Valero Rivera, el llavors director de les seccions del club.
En el càrrec de director esportiu també han sonat noms com el de Joan Creus, Juan Antonio San Epifanio ‘Epi’ o Nacho Solozabal.
Per tant, el serial d’aquest estiu està servit.

Crònica d’una mort anunciada

2008-05-02T18:53:00.007+01:00

El cercle virtuós blaugrana ja feia temps que agonitzava, i la derrota a Old Trafford contra el Manchester (1-0) va ser el punt i final d’una “crònica d’una mort anunciada”. El projecte que fa cinc anys va començar amb un fax precisament de Manchester on s’assegurava que l’United vendria David Beckham si Joan Laporta guanyava les eleccions de 2003, va acabar el passat dimarts amb el golàs de Scholes i l’eliminació del Barça a les semifinals de la Champions. Un altre títol que s’escapa de les vitrines blaugranes, i ja en van deu en dos anys (tots els que ha disputat).

El projecte Rijkaard-Ronaldinho ja té data de caducitat. El brasiler (juntament amb una llista interminable d’altres jugadors) està més fora que dins i el tècnic holandès també. Fora de suposicions i rumors de bai xes i altes, el seu propi assistent, Jil van Eyle, ha reconegut en el seu bloc que Frank Rijkaard abandona el Barça. "Hasta ahora tengo la suerte de que la empresa Samhoud me paga una beca mensual hasta diciembre 2008 y aparte de esto trabajo para Frank Rijkaard quién sobre todo me regala mucho tiempo para trabajar en el Teaming. Pero como Frank se marchará en unas semanas del FC Barcelona también se acabará mi trabajo para él. Me dijo que siempre apoyará el Teaming con su nombre e imagen, pero logicamente tengo que buscarme otro sponsor para evitar que tengo que volver a un trabajo normal que significaría ya no tener tiempo para mis charlas, clases, entrevistas, viajes y visitas a empresas y fundaciones".

El que tothom sabia i ningú confirmava ja s’ha desvelat. Frank Rijkaard abandona el club i amb ell finalitza tot un cercle virtuós que s’ha devaluat amb la mateixa velocitat que va pujar al cim.

Comiat?

2008-02-21T17:36:00.006+01:00

"Que tot canviï però que no canviï res": Crítica que va fer el seu moment Joan Maragall a una burgesia catalana de principis de segle XX que se les donava de progressista. Ara, a principis de segle XXI, la mateixa crítica és equiparable a Cuba. Fidel Castro es retira, renúncia a la presidència i a la comandància de l'illa. A través d'una carta al diari Granma (un dels pocs diaris "de partit" que queden al món), Castro va posar fi al seu "regnat" i va despedir-se un dels polítics amb més llums i ombres del segle XX. Molt sovint, en un mapa massa complex t'has de fixar en petits detalls. La colònia cubana instal·lada a Miami -dissident del règim comunista- va celebrar com mai la malaltia de Castro el passat 26 de juliol de 2006. Davant l'actual renúncia, només uns pocs van festejar-ho. El seu successor, Raúl Castro, es limitarà a ser el què és: Un "successor" i germà petit del gran patriarca cubà. Patriarca que, malgrat la renúncia presidencial, continua al capdavant del Partit Comunista de Cuba (partit únic). En la seva carta acabava: "No m'acomiado... Només vull combatre com un soldat de les idees". En conclusió, "que tot canviï però que no canviï res".

Els aplegapilotes també juguen

2008-01-31T16:53:00.003+01:00

Tot s'hi val per guanyar. Si no, pregunteu-ho als jugadors del Roma, que en el passat partit contra el Palerm van rebre la inestimable ajuda d'un jove aplegapilotes que va col·locar ràpidament la pilota al banderí de córner perquè els giallorossi poguessin servir abans que la defensa del Palerm se situés. Aquesta picaresca va suposar el gol de Diamantino Mancini i la victòria als últims minuts del Roma (1-0).
Però aquesta maniobra no va agradar gens al Palerm, que després de perdre a causa d'una enginyosa astúcia va presentar un recurs davant la justícia esportiva italiana per demanar la victòria per 0-3 o com a mínim repetir el partit. El Palerm al·legava que es va cometre una irregularitat tècnica, ja que els aplegapilotes no poden sobrepassar les tanques publicitàries; incomplint aquesta regla el jove va afavorir el gol de la victòria. El jutge esportiu va desestimar dimarts l'apel·lació del Palerm, ja que ni l'àrbitre ni els seus assistents van comunicar cap irregularitat. "Un cop més guanyen els tramposos", va declarar Maurizio Zamperi, president del conjunt sicilià.
Gianluca, de 13 anys i davanter de l'infantil del Roma, és l'aplegapilotes que s'ha convertit en un autèntic heroi romà. La premsa italiana va batejar la jugada com el gol del raccattapalle -gol de l'aplegapilotes-. I és que a partir d'ara se'ls haurà de tenir en compte.

Ricky Rubio, un mite emergent

2008-01-21T21:50:00.001+01:00

· El jove jugador del DKV Joventut porta una trajectòria d’ensomni i està cridat a ser una de les grans llegendes esportives · Periodistes i tècnics valoren el seu futur

"És un conjunt de lleis que només éssers superiors poden trencar", va dir Dovstoievsky. Ricky Rubio ha trencat tots els esquemes, i després de sorprendre a tothom en els seus primers anys a l’ACB, ara fa somiar a tots aquells que veuen enamb ell una de les noves llegendes de l’esport. A l’Olimp només hi ha lloc per aquells “ésser superiors” que són capaços d’inventar el què està escrit i reinventar-se a ells mateixos. Ricky Rubio ja va inventar ser el jugador més jove en debutar a la Lliga ACB, ni més ni menys que amb 14 anys, 11 mesos i 24 dies. Un nen entre homes, que ja des de les categories inferiors anava avançat a la seva edat: “Fins aleshores no era habitual emportar-te nanos d’altres generacions, malgrat que a en Ricky ja ens el varem emportar sent ell pre-infantil amb la infantil, però la veritat es que estem parlant d'un cas excepcional”, comenta Xavier Isern, seleccionador català cadet del Ricard.
La sorpresa pot generar encara més sorpresa, i el jove jugador, amb només 17 anys ja és un dels líders de la millor lliga europea. La revista nord-americana Slam (la revista més prestigiosa del bàsquet a EUA), va qualificar el jove jugador com “el millor del món que no està a la NBA”, després de comparar-lo amb Magic Johnson, Steve Nash o Kobe Bryant. La web draftexpress.com (pàgina que elabora les previsions del draft) va apostar que el jove jugador del DKV Joventut seria escollit en el número u l’any 2009 (quan el jugador tingui 19 anys i ja pugui ser escollit per la NBA). Teoria que matisa Joan “Chichi” Creus, un dels millors jugadors que ha passat per l’ACB i actual entrenador ajudant de la selecció espanyola: “Si és triat el 2009 ho serà amb un número molt alt (el número u està per veure) i hauran passat dos anys, temps suficient per fer-se, encara més, com a jugador”. En quant a l’adaptació al joc de la NBA, Creus opina que “crec que no tindria problemes d’adaptació (s’adaptaria ràpid) i podria competir amb els millors”. Evolució que Jordi Colomé, col·laborador del diari Avui i de Localia, analitza: “Suposo que a partir de l’estiu el veurem a nivell de seleccions, però caldrà veure’l en tres o quatre anys a la NBA, enfrontant-se a una exigència física superior cada nit i als millors del món, alhora amb un estil diferent, que veurem com s'hi adapta”. Exigència física que el preparador físic de la Penya, Daniel Moreno, creu “al ser un base probablement ho tindrà millor que d’altres jugadors (com el Pau Gasol), ja que les mancances que pot tenir no són tan determinants”.
A part de les comparacions amb els grans mites nord-americans, moltes veus també apunten a una semblança a les trajectòries del jove Rubio i Petrovic. Curiosament el jugador croat compleix anys un dia després que Ricky i va tenir una trajectòria inicial molt semblant. Petrovic va debutar amb la selecció iugoslava amb 17 anys i 8 mesos, situació que pot viure el base si aquest estiu és convocat pels Jocs de Pequín, opció que Joan Creus (entrenador ajudant) veu factible: “Crec que està preparat per anar als Jocs” comenta, però “que hi vagi o no depèn d’altres factors”, matisa l’ex jugador del Manresa.

Llegenda esportiva
Arribar a ser considerat un dels millors jugadors de la història del bàsquet mundial dependrà de molts factors. De per si, ja és “quelcom dificilíssim perquè jugadors com a Magic Johnson, Larry Bird o Michael Jordan, per citar només alguns, no van obtenir el reconeixement de ser entre els millors de la seva època fins que no van arribar al vint-i molts anys i quan ja havien assolit alguns anells de la NBA. Per un europeu, com a Ricky Rubio aquest reconeixement encara li serà més difícil”, comenta Robert Álvarez, periodista del diari El País. Si a la seva procedència, li sumes que jugador verd-i-negre no és un gran anotador (estadística més espectacular i important a la NBA), ens trobem amb els principals handicaps que trobarà Ricky Rubio per arribar a l’alçada dels Magic Johson, Larry Bird o, sense anar més enrere, i baixant una mica el llistó, Steve Nash o Jason Kidd. Però al seu favor té la seva maduresa i el seu joc, una combinació d’espectacle, de pragmatisme intel·ligent i d’anticipació, que pot enamorar al públic de la franquícia a on vagi a parar. Elecció decisiva pel bon desenvolupament del jugador, ja que actualment el base ha de donar gràcies a Aíto García Reneses, entrenador del DKV Joventut, per la seva perfecta gestió del seu talent. “Ricky encara té molt per millorar i espero que una part la faci amb mi”, explica el tècnic de la Penya.
Però Ricky sembla que des del primer dia que va debutar a l’ACB fos un compte enrere per anar-se’n a la NBA, marxa prevista pel 2009 i que en qualsevol cas no seria gens precipitada ja que “la seva maduresa el permetrà a més evolucionar a un ritme adient i no estampar-se per culpa de les preses com, per exemple, li ha passat a Sergio Rodríguez, un estil de jugador d’aquests que ho reuneix tot a nivell tècnic i físic però no a nivell mental”, argumenta Germán Aranda, redactor del diari El Mundo de Catalunya. La seva maduresa és el seu principal aval per arribar a on vulgui arribar: “Ricky té molt ben moblat el cap, la seva formació humana és excel·lent, entén com pocs tot el que envolta el bàsquet, ja sigui a la pista com fora”, explica Miquel Àngel Forniés, cap de premsa del DKV Joventut. Maduresa combinada amb una “veterania” inaudita en un jugador de només 17 anys. Acostumat, ja des de ben petit, a competir amb jugadors més grans que ell, Ricky Rubio “amb només 16 anys va ser líder en recuperacions a l’ACB i l’Eurolliga. Aquesta dada, en una faceta del joc tan pròpia de jugadors veterans, deixa ben clar que és un jugador que va molt per davant de la seva edat”, analitza José María Expósito, redactor del diari El Periódico, que afegeix que “en dos anys ha après i millorat el que altres triguen tota una vida esportiva”.

Talent treballat
Una tècnica individual molt refinada, un instint felí per robar pilotes i una determinació implacable per penetrar a cistella, són els principals avals d’un base de 1,92 m amb una envergadura de 2 metres i 8 centímetres. A més del talent tècnic, la seva intel·ligència, maduresa, ambició i, sobretot, capacitat de sacrifici seran el trampolí de Ricky Rubio per arribar al sostre de la història del bàsquet. Ja des de petit se’l recorda com un nen “molt competitiu”, recorda Daniel Poza, entrenador seu en el mini del Masnou Basquetbol. Competitivitat unida amb unes ganes titàniques de treballar: “Té una actitud insuperable en quant al treball, sap que és bo per ell i s'hi volca. S'interessa i pregunta, i quan ell nota que quelcom no va bé ho comenta. Entén que la seva millora és una conseqüència del treball”, comenta Daniel Moreno, preparador físic verd-i-negre. Aquest esforç ha fet que aquest estiu el jove jugador deixes enrere la seva principal mancança: El tir. A base de molt treball i sacrifici, el base ha deixat enrere la fatídica sentència de “el Ricky no té tir”. Ferran López (36 anys), base del Fuenlabrada, opina que el cantera verd-i-negre “és sorprenent. L’any passat deien que li faltava tir i ara et bombardeja a triples”. El que la temporada 2006/07 era un 28% en triples, aquest any és un 38%. El que la temporada 2005/06 era un 36% en llançaments de dos, ara és un 53%. I el que l’any passat era un 66% d’encert en tirs lliures enguany és un 81%.
Al tractar-se d’un jugador de “només” 17 anys l’aposta és agosarada. Però Ricky juga com la resta de jugadors somien jugar. Tot just està donant les primeres passes, però suficients per preveure que serà un “dels grans de la història”, tal com qualifica Antoni Daimiel, popular comentarista de Digital Plus en els partits de la NBA. De totes formes, la resposta sempre la tindrà ell, entenent que Paco Torres, director de la revista Gigantes, va escriure que “a la pregunta de què és el bàsquet, Ricky donava la resposta: el que ell fa”.

Engany

2008-01-14T19:34:00.001+01:00

Marion Jones ha estat condemnada a sis mesos de presó per haver mentit. Engany que Tomàs de Aquino classificava en tres tipus: l'útil, l'humorístic i el maliciós, i fins i tot Plató podia defensar sempre i quan fos una mentida noble (tot i que després reconegués el seu error). Jones ha enganyat maliciosament, sense cap mena de finalitat encomiable i ha mentit en el pitjor escenari possible: EUA. En una societat occidental on les religions majoritàries han donat lloc a les religions domèstiques, els mites esportius han adquirit un valor que pot girar-se en contra en cas de tocar fons i convertir-se en un mite caigut. A Marion Jones no se l'ha condemnat per dopar-se (ja ha perdut totes les seves medalles) sinó per mentir. Per enganyar a tota una societat que l'havia mitificada i servia d'exemple per a les futures generacions. Els seus retrats de la Universitat de Carolina del Nord han estat retirats, símbol més il·lustratiu d'un exili amarg de la que va ser la millor atleta nord-americana. El jutge nord-americà va al·legar que “ningú no està per sobre de l'obligació de dir la veritat". A Europa tancaríem entre reixes els nostres mites caiguts?

El segon Nadal

2008-01-02T12:54:00.002+01:00

Aristòtil ja va afirmar que l’home per deixar de ser animal va haver de seguir unes normes de conducta i comportament, és llavors quan es va establir un nou ordre: La segona naturalesa. Una naturalesa que explica l’home; del què és capaç de fer, de no fer, de sentir, de no sentir i de patir. “El patiment més intolerable és el que produeix la prolongació del plaer més intens”, deia l’escriptor irlandès George Bernand Shaw. En una societat on sempre se’ns demana la màxima felicitat, viure com si avui fos l’últim dia, i on la tristesa i les decepcions no tenen cabuda, qualsevol sentiment que no coincideixi amb el carpe diem pregonat als quatre vents no sabem com afrontar-lo. No ens han educat socialment ha afrontar un sentiment de tristesa, i cal recordar que viure és riure i plorar. El Nadal és “una prolongació del plaer més intens” sempre i quan tot va bé. El missatge nadalenc t’obliga a estar bé, si no, no entres en aquesta segona naturalesa de persona humana enmig d’una societat que s’estima durant aquest període. Començant per la imatge del Pare Noël, il·lustració (no personatge) imposat per Coca-Cola en un anunci televisiu de l’any 1931, i acabant pel pessebre (el qual ha desmuntat el Papa Benet XVI trencant el cor als milers de catalans que representen els pastorets), Nadal és tot ell un missatge publicitari que t’intenta vendre felicitat i més felicitat. Hipocresia que fa mal a tots aquells que viuen un Nadal diferent, que no s’inclouen en la segona naturalesa d’aquests dies i que per tant viuen un segon Nadal totalment diferent a la resta. No ens han educat per afrontar altres sentiments que no sigui la felicitat, i a la vegada tampoc és satisfactori anar contracorrent de la resta de societat. Aquests dies poden ser els millors de tot l’any, i a la vegada els pitjors. Com tot a la vida, equilibri i moderació.

Un poble, una bandera, una nació

2007-12-13T15:19:00.000+01:00

"Ni todos los pueblos listos lo son siempre o a todas horas" (Manuel Vázquez Montalbán)

Cultura de treball

2007-11-24T00:50:00.001+01:00

Quan tot és una bassa d’oli, les batzegades tendeixen a ser més doloroses. Vilafranca va fer obrir els ulls, uns ulls que havien entrat en la “autocomplaença” de tots plegats. Les declaracions d’un Eto’o encabritat van ressonar per totes les llars catalans, com si es tractés d’un cop de puny a l’estomac i fes veure que aquell Barça campió d’Europa es desfeia a marxes forçades. El camerunès no deixava de dir res que no hagués dit Edmílson el 29 de gener de 2007. “Hem de ser professionals i si les coses no van bé i una setmana s’ha de treballar més i no es pot sortir, s’ha de fer”, va dir el jugador brasiler que ràpidament va ser censurat per Deco, un dels jugadors amb més pes al vestidor: “Ens entrenem junts, però no vivim junts. Cadascú sap de la seva vida”, va replicar el portuguès.

Posteriorment, amb la eliminació a la Lliga de Campions davant el Liverpool, el 7 de març Gudjohnsen criticava el nul esperit de l’equip. “Si no ens sacrifiquem tots i treballem a fons, no n’hi ha prou amb el talent”. Acabada la temporada es va fer net, es va comprar l’esperança del soci i aficionat amb el fitxatge d’Henry i s’afrontava l’actual temporada amb igual o més emoció que la posterior de ser campions de Lliga i Copa d’Europa.

Amb la tornada, les bones intencions van deixar lloc als mateixos vicis i la caixa dels trons es va destapar a Getafe on el mateix capità, Carles Puyol, es va lamentar de la falta d’actitud en els partits que els blaugrana jugaven de visitants. El mateix Gudjohnsen, sacrificat al mig del camp, va recriminar a Henry als vestidors la seva falta d’actitud i manca de pressió als defenses del Getafe.

L’escac i mat ha arribat aquests dies amb l’entrevista de TV3 a Edmílson (curiosament un dia després de l’entrevista de La Vanguardia), això si, una entrevista sense entrevistador on només escoltem els talls de veus seleccionats minuciosament i, fins i tot, partits en dos fascicles (com si d'una sèrie parléssim). Les “ovelles negres” van obrir portada de tots els diaris, però estranyament no van ocupar més de dos pàgines. Què significa? Que ja no és novetat com va ser Vilafranca, i això ens ha de preocupar, o si més no, fer reflexionar. “És greu que aquestes experiències que ja hem viscut es repeteixin i això no agrada. Quan les coses no surten bé, és millor no parlar, callar-se i treballar per canviar les coses”, va declarar Iniesta després de la reunió de vestidor on Edmílson es va haver de disculpar.

Precisament durant tot el text han sonat els mateixos personatges. Són aquells jugadors que saben què és la cultura del treball i la prediquen. Gudjohnsen: Islandès i d’escola anglesa on el treball i l’esforç als entrenaments és quelcom sagrat. Edmílson: ‘Atleta de Crist’, gràcies a l’esforç, a la disciplina i a la religió ha aconseguit arribar on ha arribat. Puyol: El gran capità, treballador inesgotable. En la seva etapa al Barça B va sonar el seu nom per anar cedit a un altre club, però gràcies al treball i a la constància va convèncer a Louis Van Gaal, un enamorat de la disciplina i del treball. Però ara el gran capità ja no sap que fer amb aquelles “ovelles negres” que no treballen i amb les altres “ovelles” que volen treballar i que avisen del llop des de fa temps.

"La vita da ultra"

2007-11-13T16:26:00.001+01:00

Després de la imatge de Cannavaro aixecant la Copa del Món el 2006, el futbol italià ha entrat en un espiral de despropòsits i de violència que fa entrar en declivi a la bella italia futbolista. Després de l'escàndol de corrupció arbitral (Cas Moggi) on van veure’s implicats el Juventus, Milan, Lazio i Fiorentina, el Calcio va quedar tacat. Adjectiu que la cultura futbolística italiana dels senyors Di Baggio, Del Piero, Albertini, Tassoti, Maldini… no podien permetre però que va semblar recompondre’s. Però l’escac i mat va arribar fa deu mesos, quan el policia Filippo Raciti va morir durant un enfrontament entre els seguidors del Catània i el Palerm. Aquella mort va significar la suspensió del futbol a Itàlia i un daltabaix a tot un país on el futbol és més que l’opi del poble.

A la vegada, la mort de l’inspector Raciti i els posteriors enfrontaments que van deixar el país en estat d’excepció, van fer veure a tot el món la vita da ultra dels tifosi italians. Enmig del monopoli mediàtic dels hooligans anglesos, s’havia menystingut a l’aficionat italià. Fidel representació d’una societat políticament complexa on els extrems, apartats de la vida política durant moltes dècades pel domini caciquista del Partit Democristià, fan moure la vida política italiana dels últims anys. Els tifosi dels diferents equips italians vesteixen la samarreta del seu equip i prediquen la ideologia política del seu club. No és una situació nova, les ideologies portades a l’extrem és un “caldo de cultiu” que ha portat inevitablement al conflicte violent.

És per això que la Federació Italiana de Futbol (Federcalcio) s’ha vist obligada a tancar els estadis de futbol italians. La mort el dissabte passat del jove Gabriele Sandri, aficionat del Lazio, per part d’un policia mentre s’enfrontava a aficionats del Juventus a una gasolinera, ha tornat a obrir la caixa dels trons. Més que sorpendre, la notícia ha tornat a ferir de mort al Calcio i el país en general.

La propera jornada no hi haurà Lliga a la Serie B (Segona Divisió) ni a la Serie C (Tercera Divisió), així van decidir ahir els membres de l’Observatori Nacional per a les Manifestacions Esportives, òrgan del Ministeri de l’Interior que es va crear fa deu mesos, i la Federcalcio. La mesura és més simbòlica que no pas pràctica, ja que la setmana que ve no hi ha partits de la Serie A (Primera Divisió) a causa de l’aturada pels partits de les seleccions internacionals. Per tant és un pegat a una situació que necessita més que una solució provisional. En aquesta reunió, a més, es va decidir prohibir els desplaçaments de totes les aficions italianes (ja no es vendran paquets d’entrades, sinó entrades individuals acompanyades de bitllet únic). Gràcies a la llei Pisanu -que va legislar-se arran dels conflictes de fa deu mesos-, es poden tancar zones del camp o fins i tot celebrar partits a porta tancada si el camp no compleix les mesures de seguretat suficients. És per això que fa algunes setmanes una zona de San Siro, la que ocupen els ultres de l’Inter, es va clausurar. Agafant aquest model que ja es va preveure que crearia jurisprudència, una altra de les mesures correctores acceptades ahir va ser la de tancar les zones dels camps de l’Atalanta (Serie A) i del Taranto (Serie C) on s’asseuen els ultres.

La mort de Sandri, de 28 anys, va provocar una brutal reacció dels tifosi a Roma, Milan i Bérgamo. Els aficionats volien justícia i una acció equiparable, suspendre immediatament la jornada de la Serie A, a la que es va fer en el seu moment a causa de la mort de l’inspector Raciti. Tifosi del Lazio i del Roma, convergents políticament –ultradreta-, van arrasar el diumenge els carrers de Roma. El ministre de l’Interior, Guiliano Amato, i la Fiscalia de Roma, totalment desconcertats i desbordats, van decidir tensar una mica més la situació italiana i van acusar als detinguts de diumenge (tres a Roma i un a Bérgamo) de “terrorrisme”. Una situació que ha passat a ser d’Estat i on segurament el futbol és un dels culpables, però s’hauria de mirar més enllà del nas futbolístic.

Aigües baixes per Macià

2007-11-10T12:40:00.001+01:00

Dins la litúrgia ranger, Barcelona és un lloc sant. L’any 1972 el Glasgow Rangers va guanyar la Recopa d'Europa -l’únic títol europeu del conjunt escocès- contra el Dinamo de Moscou (3-2) al Camp Nou, però la copa va haver d’entregar-se als vestuaris perquè els més de 25.000 aficionats escocesos van envair el camp davant l’estupefacció dels grisos.

Com si es tractés del seu feu, 20.000 d’escocesos van envair Barcelona, o més ben dit, les terrasses de la capital catalana. Dimarts, primer dia d’invasió escocesa, el centre de la ciutat es va convertir en el seu campament base. Van explorar el terreny, van familiaritzar-se amb l’entorn i, com a tota bona conquesta, van penjar les seves banderes britàniques i unionistes. El bar Glaciar de la Plaça Reial, amb només dues hores, ja havia servit més de 50 litres de cervesa. I a la nit, un altre bar del centre de la ciutat, ja n’havia servit més de 400. Parlant amb un Mosso d’Esquadra que observava l’alcohòlica escena, va comentar: “és la seva cultura”. Parlant de cultures, els nostres valors podrien ser el de “deixar fer” i el de “deixar que se’ns pixin a sobre”. Actitud que van permetre les forces de l’ordre durant els dos dies que els rangers van fer i desfer a la seva voluntat per Barcelona. Davant les crítiques de la passivitat de l’Ajuntament, la seva regidora de Seguretat i Mobilitat, Assumpta Escarp va explicar que “és preferible evitar un conflicte d’ordre públic que fer complir una ordenança en unes persones que a més, suposem demà estaran al seu país”.

Dimarts a la nit, els més de 20.000 escocesos ja van improvisar un macro botellón a la Plaça Catalunya. La plaça del centre de la ciutat es va convertir en el centre neuràlgic de l’alcohol escocès, i el monument de Francesc Macià en el gran nucli de les aigües baixes escoceses. L’excés de cervesa es va saldar amb tres ferits, un amb talls causats d’ampolles trencades.

L’endemà, dimecres, el centre de la ciutat comtal va aixecar-se amb la por al cos. Molts establiments van preferir no obrir abans que suportar l’incivisme escocès. Així doncs, el confluït Bar Zuric de la Pl.Catalunya, a les quatre de la tarda, estava tancat i barrat. Amb l’exploració del terreny que van fer el dia anterior, i analitzant que les forces de l’ordre no actuaven com les d’Escòcia (ni com les que es van trobar al 1972), els milers de rangers van ocupar (literalment) la Plaça Catalunya des del migdia fins a les sis de la tarda. Els escocesos del Glasgow van habilitar-se el millor escenari possible. Amb banderes britàniques, bufandes i samarretes rangers i, sobretot, amb creus de Sant Jordi -la bandera anglesa- combinades amb el símbol de l’Ulster, els rangers van crear la seva exhibició proanglesa i unionista a Barcelona. Fins i tot es van poder veure diversos aficionats amb samarretes del Chelsea, i es que no s’ha d’oblidar que molt sovint viatgen hooligans anglesos del club londinenc amb la comitiva escocesa.

Els milers de rangers que van aplegar-se a Pl.Catalunya feien i desfeien, bevien i tornaven a beure davant la impassible mirada de les forces de l’ordre. Vulnerant novament l’ordenança de civisme, els escocesos van convertir la plaça barcelonina en un autèntic camp de batalla. Baralles, trencadissa d’ampolles, gent enfilada als arbres... Cap a les sis de la tarda, els agents de la Guàrdia Urbana van decidir “salvaguardar” l’honor pixat de Francesc Macià, custodiant el monument. Però no van dubtar en cap moment de fotografiar-se amb els pixapins escocesos que havien deixat Plaça Catalunya amb muntanyes i muntanyes d’escombraries (concretament, quatre tones, ni en les millors festes de la Mercè). Quan la marea escocesa va desocupar la plaça barcelonina, i mentre les brigades de neteja feien la seva feina, més d’una persona feia el seu agost recollint l’alcohol sobrant dels escocesos. Barcelona tornarà a recordar el pas del Rangers per la ciutat.

Què dirà?

2007-08-31T16:12:00.001+01:00

Cada cap de setmana moren a la carretera desenes de joves o, fins i tot, cada dia mor algú de la forma més surrealista (i tràgica) possible. Ahir mateix va morir un jove a les obres (mil·lenàries) del TGV. Però aquestes persones passen a ser una estadística més en una llista negra que ni agrada ni interessa parlar-ne.

Fa dos dies va morir un altre jove, però aquest era futbolista i les càmeres van captar (per la glòria dels informatius durant tres setmanes) el moment d’una de les primeres parades cardiovasculars que li van provocar la mort. Un còctel explosiu que ha portat el dol general a tota una societat. Dels morts de cada cap de setmana no se’n tenen imatges, sinó cada setmana es faria un minut de silenci al Camp Nou.

No agrada parlar de la mort, per què aquest ‘boom’ mediàtic? Per què tant pocs mitjans s’han limitat a informar de la notícia de la mort d’una persona de notorietat pública com era Puerta? Per què s’ha paralitzat el país? Un altre mostra del gran poder dels mèdia, per si algú ho dubtava, que són capaços de portar als extrems els sentiments d’un poble que el seu nou “opi” és el futbol.

Fa trenta anys va morir un jugador del Sevilla al camp ‘en acte de servei’. La seva dona estava embarassada i aquest nen, que ara és un jove de trenta anys, es lamenta que ningú se’n recorda del seu pare que mai va arribar a conèixer. La dona d’Antonio Puerta també espera una criatura, què dirà aquest nen d’aquí trenta anys?

“Déu és català”

2007-08-15T15:02:00.001+01:00

Wembley rebrà el 25 d'agost la final de la Copa anglesa de rugbi (la Challenge Cup), una competició amb més de cent anys d’història. La disputaran els Saints de Saint Helens, i l’equip revelació de la temporada: els Catalans Dragons de Perpinyà. Aquest club de la Catalunya Nord ha adquirit com a lema: “Déu és català”, han adoptat com a himne 'Els Segadors', els seus colors són els de la senyera, el crit de guerra del seu públic és 'Catalans, Catalans!', i els seus directius col·laboren activament amb la “Plataforma Pro Seleccions Catalanes”. Un còctel d’ingredients explosiu, suficient per alimentar a mitjans com Libertad Digital que assegura que: “Els independentistes catalans ja tenen esport nacional: el rugbi”. Qualsevol excusa és bona per alimentar les baixes passions d’un tipus de societat que ha adquirit l’esport com una manifestació nacionalista més i on es pretén solucionar frustracions diverses de la vida. Aquest no és el camí (ni per un costat ni per l’altre). L’esport, tal com l’entenc i com l’entenien els antics grecs, és una activitat saludable i necessària pel manteniment físic però també com a una contribució a la formació intel·lectual i fins i tot moral de les persones. Amb aquestes confrontacions polítiques i manipulacions informatives estem corrompin aquestes contribucions intel·lectuals i morals d’unes persones que, malauradament, critiquen el cant dels Segadors o bé es lamenten d’una victòria de Fernando Alonso (o s’alegren com si es tractés d’una ‘conquista’ espanyola).

‘I love NY’

2007-06-06T22:22:00.001+01:00

Una llegenda diu que un dia una persona va trobar una làmpada màgica i el geni li va dir: “et concediré un desig, però amb una condició: al veí li donaré el doble”. “Doncs llavors vull perdre un ull”, va contestar la persona. Aquesta anècdota popular més que exemplificativa de l’essència humana, explica la relació d’Europa amb l’Islam: un veí geogràfic amb relacions conflictives i culturalment i socialment molt més proper del que alguns pensen. Quan parlem d’Europa ens referim com a Europa cristiana (en contraposició amb l’islamisme) i posteriorment com a Europa laica i progressista (en contraposició a un fonamentalisme islàmic, promogut, en part, per contrarestar els valors democràtics i laics occidentals).

Però totes les persones necessiten un veí, per les qüestions obvies socialitzadores i per delimitar una imatge pròpia diferenciada d’ell. Així es formen les societats i, per bé o per mal, Europa és Europa gràcies a aquesta retroalimentació històrica amb l’Islam i viceversa.

Aquesta imatge pròpia no ha de resultar una hostilitat, al contrari, ha de resultar un enriquiment cultural que ha de beneficiar a tothom. L’Islam a Europa ha de ser això: dos veïns que no han perdre la seva ‘imatge’ però que junts han de crear una nova ‘imatge’ o simplement conviure aprofitant aquesta multiculturalitat.

Però com tot, aquest procés s’ha de fer bé. Un allau d’immigrants pot provocar una visió equívoca ‘d’atac’ a la ‘imatge’, visió que tot ésser humà contestarà de forma defensiva, condemnant així la convivència entre les dos cultures i creant cultures hermètiques, sense cap tipus de retroalimentació, vivint en zones diferents, amb rols i estatus diferents i creant una hostilitat molt perillosa. Això ja està passant i és molt difícil de canviar.

El problema no ve de les classes altes reaccionaries, viuen en móns diferents. El problema prové de la classe mitjana, majoritària en la societat, que pensa que l’arribada massiva d’immigrants saturarà el seu món i envairà la seva ‘imatge’. Una ‘imatge’ rebuda de la tradició cristiana (encara que molts vulguin enganyar-se) que es veu amenaçada amb una immigració amb molt pocs lligams culturals. És aquest el perill: que la classe mitjana - baixa se senti amenaçada i perjudicada. Amenaçada en el sentit de perdre el valors democristians que han arrelat en la nostre societat i perjudicada en l’exemple gràfic d’anar a la seguretat social i haver d’esperar una eternitat per ser atès perquè s’han triplicat els pacients (amb la immigració) però no pas els metges.

Cal una implicació de les institucions polítiques, culturals i socials per remeiar aquesta situació, però no la anecdòtica promesa en campanya electoral sinó convertir-ho en un dels pals de paller de la política. S’ha de fer entendre l’Islam com una oportunitat i no pas com una amenaça. Precisament fa pocs dies es va celebrar el trentè aniversari del famós logotip “I love NY”, símbol que evidencia el cosmopolitisme d’una ciutat multicultural que ha aconseguit crear una ‘imatge’ pròpia a través de moltes ‘imatges’ vingudes d’arreu del planeta. Nova York desperta passions a tot el món. S’ha comprovat que la diversitat cultural suma, no resta. Per això s’ha de treballar per aquesta integració ja que ens juguem el futur d’Europa i d’un món multicultural on la convivència no hostil serà el principal objectiu.

Joc democràtic

2007-05-30T22:30:00.001+01:00

La política no ha aconseguit traspassar els límits de les noves tendències en una societat marcada per aquest fals progressisme. En les recents votacions, només feia falta acostar-se en un col·legi electoral per veure qui votava i qui no votava, per quina franja d’edat votava i quina no. Amb les millors vestimentes del diumenge, la gent que va votar, va anar a votar més com un acte social que no pas com un acte democràtic. Acte social en el sentit que el veiessin tot mudat anant a votar i per veure si el veí comunista o 'pepero' havia anat a votar. Òbviament aquest ‘acte social' no ha traspassat en les esferes més cool de la societat que veuen la política més aviat com una cosa avorrida i, perquè no dir-ho, de vells. S’ha de fer entrar aquestes esferes en aquest ‘joc democràtic’, no ens hi juguem esbrinar el sexe dels àngels, sinó el nostre futur democràtic. Cal que la classe política innovi, que ‘jugui’ amb aquest sistema que cada quatre anys (en els millors dels casos) ens regala situacions com que el PP i ERC pactaran per governar un poble anomenat Aitona, i que a Bolulla (Marina Baixa) l’alcalde es decidirà a sorteig (un clàssic: la moneda llançada, mai falla) a causa d’obtenir el mateix nombre de vots. A partir d’ara, per ser polític, a part de ser bon governant i bon orador, s’haurà de tenir molta mà esquerra (o dreta, no ofendrem sensibilitats) per gestionar aquests tripijocs que fan falta per enganxar de nou a la societat.

'Els homes d'en Saura'

2007-05-23T18:51:00.001+01:00

En qualsevol estat de dret la paraula de la policia és paraula de sant. En cas de dos versions diferents sobre un cas polèmic sempre preval la de la policia. Què passa doncs què aquests dies qüestionem els Mossos d’Esquadra? A part del ressò mediàtic que ha amplificat i amplifica qualsevol succés, per petit que sigui, és evident que hi ha una sèrie d’esdeveniments que han posat en entredit les bones intencions dels Mossos. Quan una càmera es fixa més en un punxó que no pas en l’agressió a un agent de l’ordre és motiu per reflexionar a quin grau es troba la imatge o popularitat d’uns Mossos molt devaluats. Ara el col·lectiu es tanca en banda i es protegeix a si mateix renegant de qualsevol govern i de qualsevol polític. Aquest hermetisme els portarà més problemes que no pas beneficis amb els mitjans, però les aparicions del ‘seu’ polític sí que són un problema. I és que 'els homes d’en Saura’ estan en crisi.

Estadístiques

2007-05-17T13:01:00.001+01:00

Diuen que l’home és l’animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. Això mateix els hi ha passat als malaurats ‘pericos’. Glasgow i Leverkussen: anàlisi simple però comparació inevitable. I és que l’esport és actualitat (resultat) però també és història (resultat de fa vint-i-set anys). Per què? Perquè si. Perquè en una prèvia d’un partit et recorden el resultat del mateix partit de l’any 1957 o que fa trenta-quatre anys que un equip no guanya a l’altre en el mes de maig i jugant dissabte per la tarda. Tot seguit ve el cèlebre comentari: “les estadístiques estan per trencar-les”, i després del partit, a part del resultat esportiu, serà notícia que l’estadística es manté o que l’estadística s’ha trencat (llavors traurem del calaix el millor dels llenguatges èpics que tinguem). Ahir l’estadística es va mantenir: l’Espanyol va tornar a perdre una final europea en els penals. Aquesta nit els centres de documentació han tret fum. Cap mitjà no ha gosat no comparar la final de Glasgow amb la de Leverkussen. Avui ens diran que dos dels tres penals ‘pericos’ van ser llançats per la mateixa direcció que a la final del 1988 o que el tercer el va xutar un jugador amb les mateixes inicials que el massatgista d’aquell Espanyol de Leverkussen. Aquesta final tenia color sevillà abans de començar, així ho deien les estadístiques i és inútil lluitar contra elles.

República bananera

2007-05-14T16:16:00.002+01:00

El cap del circ mediàtic de la fórmula 1, Bernie Ecclestone, va condicionar el traçat urbà a la ciutat de València amb la victòria del PP a les urnes. Esport i política és una mala combinació i Ecclestone, només 24 hores després, ja va matisar a TV3 les declaracions del dia anterior. Amb els recents problemes de ‘recepció’ de la televisió catalana a la Comunitat Valenciana (no País Valencià, amen) l’encarregat de manifestar les crítiques més textuals va ser el enyorat ex alcalde de Barcelona i ministre d’Indústria, Joan Clos: “Ecclestone es deu pensar que som una república bananera o que som gilipolles”. Clar i català (o valencià, perdó). Una altre veu disconforme amb aquesta decisió és Fernando Alonso, al saber que València serà seu d’un gran premi en un circuit urbà obviant el ja operatiu de Xest va dir: “és com si a Catalunya se celebrés a Granollers, a deu quilòmetres de Montmeló”. Aquest gran premi de fórmula 1 és un gran caramel (econòmic i urbanístic) per als valencians, però tots els caramels tenen el seu punt agredolç i en qualsevol altre república bananera muntarien una de grossa per això tant democràtic de ‘recomanar’ el vot.

La classe política

2007-05-08T17:32:00.001+01:00

El professor ha castigat a dormir descalç al seu alumne més avantatjat, Martínez Fraile, per haver-se ficat amb l’ex director cascarràbies Maragall. El professor Montilla ha hagut d’actuar exemplarment perquè la resta d’alumnes, l’Arturito Mas i en Pepito Piqué, s’han xivat als seus pares i el cas ha arribat a la més que temuda AMPA que defensa a ultrança un director que fa mesos va despatxar. Però la resta d’alumnes 'pilotes' del professor han fet pinya i resulta que són majoria a classe. Així doncs el delegat Carod i el subdelegat Saura han testificat davant l’AMPA per dir que el profe ha actuat com devia i que Fraile, a part de dormir sense mitjons, hauria de quedar-se sense el pa amb xocolata del berenar. Cas resolt, però l’AMPA ja ha ficat el nas en una classe on Arturito i Pepito denuncien constantment que el profe els hi té mania, on el delegat i el subdelegat no fan la feina de representació que haurien de fer i on el professor Montilla fa i desfà el temari impunement.

'Gran Germà'

2007-05-02T18:48:00.001+01:00

En la futurible i temible campanya per les eleccions municipals un dels temes que poden dinamitzar el discurs homogeni i pesat dels dirigents polítics és el de la seguretat ciutadana controlada a través de vídeo-cameres. És una qüestió on el candidat no podrà escapolir-se perquè la seguretat és de les principals demandes de tot ciutadà, però no tothom vol una camera instal·lada sota casa seva. La gent demana seguretat, però refusa aparèixer en el YouTube veient com ‘torna’ a casa un dissabte a la matinada. Tots els candidats exposaran el seu posicionament respecte aquesta iniciativa però hi haurà unanimitat en dir que la intimitat de cada individu serà sagrada. Per la mateixa raó de seguretat, a Caracas hi haurà 32 globus aerostàtics que sobrevolaran la capital veneçolana per intentar reduir la alarmant inseguretat que hi ha a la ciutat sud-americana. Però no agrada a ningú tenir cameres volant per sobre casa seva i menys quan darrera hi ha el règim de Chávez. Cada candidat s’haurà de posicionar i després d’aquestes eleccions pot ser possible que haguem de vigilar perquè un 'Gran Germà' controlarà tots els nostres moviments (i pensaments).

Loteria

2007-04-23T09:12:00.001+01:00

L’altre dia van detenir un home a Anglaterra perquè estava ‘robant’ la connexió Wi-Fi del veí. Si la detenció ja sembla il·lògica la denúncia del veí afectat es queda sense qualificatius. I és que una llegenda diu que un dia un pagès va trobar una làmpara màgica: “et concediré un desig, però amb una condició: al veí li donaré el doble”, va dir el geni. “Doncs llavors vull perdre un ull”, va dir el pagès al geni. Renunciar a un ‘desig’ per veure l’altre encara més 'fotut' és una cosa difícil d’entendre però més vell que l’anar a peu. No ens enganyem, tothom s’ha comparat, es compara i es compararà amb els seus veïns. Diuen que la família no la tries, que et toca, però en aquesta maleïda frase sempre s’obliden que els veïns tampoc els tries i són de les persones més influents en la teva vida. Són ells qui decideixen quan te’n vas a dormir, quan et despertes i amb quina música o sèrie de televisió vols fer la migdiada. Un bon veí és una loteria, un tresor que s’ha de conservar aferrissadament. I és que ara amb els mòdics preus dels habitatges, un veí és per tota la vida. La gent fa jornades laborals maratonianes per pagar un hipoteca que heretaran els seus fills. I després et toca un veí que et denúncia perquè li robes la connexió Wi-Fi.

Antropologia de cap de setmana

2007-04-17T11:04:00.001+01:00

“Tot està inventat”, deien, i segueixen dient, alguns. Mentida. Setmana rere setmana l’home inventa, reinventa i torna a inventar. La última: l’aparició d’una nova subcultura. Acabada de néixer encara no se sap si és perillosa o no. Només apareix a la nit, concretament les nits de dissabte a Barcelona. Només la podem trobar en les profunditats de la ciutat comtal i el més curiós de tot és que és provisional fins a l’octubre. El perfil de la subcultura engloba gent jove de tot tipus que són capaços de crear les escenes més surrealistes. Des de crear càntics ‘curiosos’ fins a muntar autèntiques barres de bar on et poden servir els combinats més exòtics, a canvi d’una negociació on els paràmetres encara no estan oficialitzats. Això sense oblidar l’espontaneïtat i l’originalitat a l’hora de fer les seves necessitats en el subsòl urbà. Donem així la benvinguda a aquesta subcultura i l’animem a ‘sobreviure’ durant molt de temps per tal de continuar amb aquest ‘estudi antropològic’ durant les nits del cap de setmana.

La felicitat (F)

2007-04-15T22:36:00.001+01:00

‘Ronnie’ està trist. El gran referent de l’alegria catalana (Barça, ‘més que un club’) està submís en una tristesa que acompanyada amb una pluja que no para ni per Setmana Santa ha portat la tristor a tots els menjadors de les llars catalanes.

La fórmula matemàtica per mesurar la felicitat (sí, existeixen) d’Andrew Oswald diu que la felicitat (F) es calcula en funció de quatre variables: Z (característiques personals i demogràfiques), Y (ingressos reals), T (temps) i E (canvis d’opinió i preferències). També diu que el factor Y (diners) perd tota rellevància a partir d’un determinat nivell de renda.

No sé si podríem definir la renda de Ronaldinho com a ‘determinada’ però és evident que ha perdut tota la rellevància. El què ha passat, i ningú ens ho vol explicar, és que el factor T (temps) de les últimes setmanes ha portat el jugador a emmalaltir (Z: característiques personals) i ha repercutit en el factor E (canvi d’opinió), en quan ha reflexionat que la nit de la ciutat comtal no és tant saludable quan fa mal temps. Si us plau, sr. Tomàs Molina, pel bé del Barça i de la nació catalana, digui’ns que el mal temps s’acabarà, que el sol sortirà i que podrem anar a Canaletes sense paraigües. Gràcies.

El souvenir català

2007-04-13T18:31:00.001+01:00

El torero espanyol i el barret mexicà tenen els dies comptats. La persecució ha començat des de l’Ajuntament de Barcelona que no donarà durant un any més llicències per a tendes de souvenirs. L’altre gran front és el projecte anomenat “Empremtes” que intentarà revitalitzar un sector català del souvenir monopolitzat (i anestesiat) pel “burro català”. Catalunya és un país on el sector del turisme i del servei ocupa un lloc molt important en l’economia. Catalunya, com a concepte, és un producte que s’exporta cada estiu, però com a tot concepte feia falta que es materialitzés. Aquest projecte ‘Empremtes’ materialitza i possibilita l’exportació del turisme cultural i de qualitat, i a la vegada inhabilita les escultures o vestits de sevillanes que turistes de tot el món ‘exporten’ de Barcelona i ‘exposen’ en els seus països. Hi ha queixes del turisme de Lloret o Salou (amb tots els respectes per aquestes poblacions) però fins avui en dia ningú havia pres la iniciativa per elaborar un souvenir català i intentar canviar un turisme que no va (o anava) per bon camí. Ja era hora.

Don Federico

2007-04-05T13:14:00.001+01:00

L’altre dia en el programa ‘No em ratllis’ de TV3 dos bessones van cantar: “Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a remover”. Amb aquesta cantarella espontània (almenys ens van fer creure això) la periodista Júlia Otero va aprofitar per posar el crit al cel i demanar explicacions al professorat català. Només és culpa dels professors? En una societat on encara celebrem el Dia de la Dona per reivindicar la igualtat entre sexes, el món educatiu és un dels sectors que més ha treballat perquè les noves generacions ens preguntem el per què d’un Dia de la Dona o el per què de la nova llei d'igualtat i, sobretot, perquè ni se’ns passi pel cap qüestionar la igualtat entre gèneres. És massa fàcil culpar de tots els mals a l’educació. Sra. Otero, recordi que l’educació comença a casa.

El morrut de les palmeres

2007-03-31T13:50:00.002+01:00

L’escarabat morrut roig ha arribat a Catalunya. Per remarcar la importància del nouvingut fins i tot l’hem rebatejat com a “el morrut de les palmeres”. Aquest insecte ataca sigil·losament les palmeres canàries i renega de les datileres. Entra silenciosament a les palmeres més riques, se les menja parcialment i, en el pitjor dels casos, acaba matant-les. Quan passa gana opta per atacar a una palmera dels suburbis però el botí aconseguit no el satisfà. Molts cops actuen en grup per tal d’efectuar un atac ràpid i letal. Per molts sistemes de seguretat que hi hagin, “el morrut” sap evadir-los i és llavors quan ataca a la palmera més rica i solitària. Les autoritats es debaten si eliminar aquelles zones de palmeres riques que han estat atacades pel “morrut” o deixar-les agonitzant en la seva riquesa (parcialment perduda) i solitud malaltissa. Una tercera opció, plantejada des del col·lectiu de palmeres afectades, és incrementar els sistemes de seguretat propis i, fins i tot, crear patrulles per salvaguardar la integritat del col·lectiu de la palma. El “morrut” no s’esperava aquesta autodefensa aferrissada. Les palmeres han decidit no deixar-se “robar” més, utilitzaran els mètodes més expeditius i arribaran fins a la última conseqüència però el “morrut” quan passa gana, roba; perdó, menja.

Denúncia mediàtica

2007-03-30T17:54:00.001+01:00

L’altre dia el director d’un centre preescolar de Filipines va segrestar un autocar d’escolars i va retenir durant deu hores a alumnes, professorat i conductor. La raó? Cridar l’atenció mediàtica internacional per denunciar el sistema educatiu filipí. El director sabia el que es feia: fer conèixer a tot el món les precarietats del sistema escolar. El conflicte és notícia i un segrest és notícia a tot el món. Una ocupació indefinida de tots els vagons de tren d’un sistema ferroviari per part dels usuaris donaria la volta al món en breus moments. Donaria a conèixer a nivell internacional una situació que a nivell “provincial” (corresponent al seu pressupost) ja es coneix, i sobretot es pateix. Senyors i senyores responsables “d’un sistema ferroviari”, quedeu advertits.

“Abans es vivia millor!”

2007-03-28T14:16:00.002+01:00

Ara fa dos dies que el dictador feixista Antonio de Oliveira Salazar, que va governar Portugal entre 1932 i 1968, va ser elegit com a “millor portuguès” de la història en una votació popular organitzada pel canal de televisió pública d’aquest país, en què van participar 160.000 oients. Aquest mateix model de votació va celebrar-se al Regne Unit i a Alemanya i van donar com a vencedors els exprimers ministres Winston Churchill i Konrad Adenauer, respectivament.

Només va votar una minoria, però són 160.000 portuguesos de mitjana edat, descontents amb la marxa econòmica del país, que encara senten molta simpatia per a un dictador que va imposar un règim feixista al país.

Quan es passa gana és quan la societat reclama mà dura perquè els guií cap a la salvació, quan hi ha inestabilitat política és quan la societat reclama la tranquil·litat que pot oferir un panorama polític sense oposició i quan hi ha terrorisme és quan la societat reclama a un líder que eradiqui, guiat per la gràcia de Déu, aquest brot separatista de violència.

No ens enganyem, aquest és l’estat natural de l’home durant tota la història: quan hi ha problemes que el desborden busca una autoritat que posi ordre, que el salvi del caos, i, sobretot, recorda un passat que segons ell és molt millor que el present. A nivell personal encara perdura, i perdurarà, però semblava que a nivell institucional aquest estat ja havia quedat obsolet. La democràcia ha arrelat en tot el món Occidental, i amb ella l’esperit d’igualtat i llibertat.

Per això resulta incomprensible aquesta votació a Portugal. Per això resulta incomprensible que en les últimes manifestacions per la unitat d’Espanya hi trobem més signes franquistes que no pas “constitucionals”. Per això resulta incomprensible que un gran sector de la població espanyola segueixi capficada en alertar sobre el perill que corre Espanya. Per això resulta incomprensible que es vulgui exagerar una situació que ha provocat una perillosa divisió en la societat espanyola.

El resultat d’una votació similar a la de Portugal aquí a Espanya és imprevisible i a la vegada perillosa, però si es preguntés per l’estat anímic d’una gran part de la societat espanyola segur que guanyaria la mitificada expressió: “abans es vivia millor!”.

Apol·lo i Venus

2007-03-24T17:43:00.002+01:00

L’any passat més de 60.000 catalans van recórrer a la cirurgia estètica per crear-se una imatge prototípica dels cànons de bellesa de la societat on ens trobem. Potser si se’ls hi plantegés d’aquesta forma aquesta xifra disminuiria considerablement, simplement pel rebuig de no assemblar-se al veí. El problema és que hi hauria gent que continuaria submisa en el que el cèlebre Kant anomenava “minoria d’edat”: que uns altres prenguin les teves decisions, que uns altres et fixin com has de tenir el nas, orelles o les odiades i perseguides cartutxeres femenines. Però no ens enganyem, a tothom li agrada mirar-se en el mirall i autoproclamar-se com el nou Apol·lo i/o Venus (hi ha gent que pot optar per les dos tendències) del segle XXI. L’avanç de la medicina ha significat que la bellesa tingui un preu, però aquest menú a la carta acabarà tenint unes conseqüències (si és que ja no les té) sobre l’autoconfiança de cadascú. Tothom voldrà ser Apol·lo o Venus, i no ens enganyem: d’Apol·lo o Venus només n’hi haurà un.

“El poble unit mai serà vençut”

2007-03-24T10:40:00.001+01:00

La societat civil i, el que és més important, el món empresarial està més unit que mai. Per què? Doncs com sempre passa, per una qüestió que afecta als dos col·lectius. Parlant en plata, els empresaris perden “calés” i els usuaris perden temps fent escales per tot el món. L’equipatge és una de les víctimes anònimes d’aquest desgavell d’aeroports: si amb un vol directe ja existeix la possibilitat de perdre’l calculeu la proporció amb un vol amb escala a, per exemple, tres aeroports. AENA i Iberia prioritzen Barajas, és l’aeroport que rep la major subvenció de l’Estat mentre que qualsevol aeroport de les Illes Balears s’ha de limitar amb un pressupost “provincià” que no va en relació a la facturació de passatgers que realitza durant tot l’any. El Prat (sense oblidar Girona i Reus) també té aquesta consideració provinciana, però ara l’empresariat català s’ha unit i aquest cop d’efecte, si més no, mediàtic (de moment), farà reflexionar a un govern de Zapatero que hauria d’escoltar a una societat catalana que té molts motius per sortir al carrer per realitzar una d’aquestes manifestacions mediàtiques i cridar: “El poble – unit - mai serà vençut!”.

La tercera part

2007-03-18T17:54:00.001+01:00

L’altre dia em van explicar què era la tercera part en el rugbi: quan s’acaba el partit els dos equips van a celebrar la festa de l’esport en un bar. Aquesta disputa etílica és la tercera part d'un partit de rugbi. Passant per alt la qüestió alcohòlica s’ha de destacar el fet que els jugadors de dos conjunts que acaben de disputar un esport, considerat per alguns violent, s’apleguin tots sota el mateix sostre i gaudeixin del què és realment la màgia de l’esport. Els antics grecs consideraven l’esport com a una activitat saludable i necessària pel manteniment físic però també com a una contribució a la formació intel·lectual i fins i tot moral de les persones. Però ara mateix la idea d’esport s’entén com a una forma més de competitivitat en una societat on se’ns exigeix ser millor que l’altre. I després ens posem les mans al cap amb els incidents a diversos camps de futbol. Condemnar aquestes accions és lloable i necessari però també ens hauríem de preguntar el per què de tot plegat.

Tot és relatiu

2007-03-15T22:28:00.001+01:00

Patrick i Susan Stübing són germans i pares de quatre fills. Ho heu llegit bé: germans de sang i pares de quatre primogènits. I no són marit i muller perquè la legislació alemanya (ni cap altre) no ho permet, és més, Patrick Stübing ha passat dos anys a la presó per aquest crim: l’incest. Aquesta paraula és el gran tabú de totes (o la gran majoria de) les cultures de tot el món i durant tota la història. La gran herència que hem d’agrair als nostres avantpassats neardentals i cromanyons és la monogàmia. Gràcies a això l’espècie humana ha evolucionat tal com la coneixem ara, no només biològicament sinó culturalment, econòmicament i en molts altres àmbits que ni tan sols se sospita És ben sabut que un home que volia establir relacions “diplomàtiques” amb el poble del costat, simplement casava la filla amb “l’hereu” de l’altre poble i les negociacions afloraven soles. Ara bé, els mateixos defensors d’aquest relativisme cultural (on la única cosa certa és la prohibició de l’incest, tot el demès és “relatiu”) més que obsolet, haurien d’aplicar el seu anàlisi “relatiu” i analitzar el context d’aquesta parella de germans alemanys. En una Alemanya separada, no es van conèixer fins l’any 2000 (amb 22 i 17 anys). Biològicament són germans però socialment són dos persones que venien de dos móns diferents que van enamorar-se i ara un altre món els treu la custodia dels seus fills i els prohibeix el seu amor.

Madrid: camp de batalla

2007-03-08T17:12:00.001+01:00

Les imatges d’ahir d’un carrer de Madrid convertit en una trinxera (en un costat els militants del PP i en l’altre els del PSOE dient-se el nom del porc) és un dels tants episodis de la batalla que està vivint Madrid.
Mentre que a Barcelona ens preocupem per la eliminació del Barça (i ens alegrem de la eliminació del Madrid) o de la hora que arriben (o no arriben) els trens, a Madrid ja fa temps que s’està adobant el camp cap a una bipolarització, més que perillosa, a favor o en contra del populars o dels socialistes. Salvador Giner afirma que la irritació és pròpia dels adolescents o de la gent gran, però quan la irritació no sorgeix de cap d’aquests dos col·lectius ens hem de preguntar pels interessos què es busquen.

Les eleccions generals no seran fins el 2008, la batalla de trinxeres o, com alguns volen dir, de manifestacions tot just ha començat.