Pedro Rodríguez Ledesma va arribar al juvenil A del FC Barcelona procedent del CD San Isidro (Canarias) l’any 2004. Tres anys després debutava al Camp Nou en la jornada 19 contra el Múrcia. L’afició el va conèixer com a Pedrito, nom que ell mateix lluïa a la samarreta. Aquest any, però, no en vol sentir ni parlar del Pedrito: enguany el seu nom és Pedro.
Més enllà del seu joc, Pedrito era un diminutiu graciós que despertava a l’aficionat un afecte paternalista com si d’un nen es tractés. A l’infant no se li valora la competitivitat, amb l’esforç d’haver-ho intentat ja n’hi ha prou. Estigma que Pedro volia borrar-se de la samarreta.
Només ha passat una temporada, però ara ja és Pedro. Josep Guardiola el coneix perfectament, ell mateix ha estat l’artífex del pas de Pedrito a Pedro. Malgrat ser suplent en el Barça Atlètic de Luís Enrique, Guardiola ha vist en ell la solució de la inoperància de la secretària tècnica del club. Andrei Arshavin o David Silva: un o altre havia d’ocupar la seva posició. Un lloc que Ronaldinho va dignificar, Iniesta es limita a complir i Henry l’avorreix al·legant masses cops que no es la seva posició. Malgrat que les negociacions amb Arshavin i Silva sempre van ser complicades, es pot considerar que el fitxatge frustrat d’un nou extrem és el gran fracàs de la planificació d’aquest estiu.
Però ja a la pretemporada va aparèixer Pedro (que no Pedrito). Un jugador que encara sense cap mena de pudor, que centra, que xuta, que malgrat ser dretà domina igual o millor l’esquerra i que té la força dels vint anys per fer-se un lloc en el Camp Nou. La seva és una de les tantes històries de jugadors del planter que pugen al primer equip no pas per qualitat sinó per necessitat. Però Pedro ha demostrat sobre la palestra la seva qualitat i el seu ritme electritzant. I sobretot, ha sabut canviar de Pedrito a Pedro.
