Cada cap de setmana moren a la carretera desenes de joves o, fins i tot, cada dia mor algú de la forma més surrealista (i tràgica) possible. Ahir mateix va morir un jove a les obres (mil·lenàries) del TGV. Però aquestes persones passen a ser una estadística més en una llista negra que ni agrada ni interessa parlar-ne.
Fa dos dies va morir un altre jove, però aquest era futbolista i les càmeres van captar (per la glòria dels informatius durant tres setmanes) el moment d’una de les primeres parades cardiovasculars que li van provocar la mort. Un còctel explosiu que ha portat el dol general a tota una societat. Dels morts de cada cap de setmana no se’n tenen imatges, sinó cada setmana es faria un minut de silenci al Camp Nou.
No agrada parlar de la mort, per què aquest ‘boom’ mediàtic? Per què tant pocs mitjans s’han limitat a informar de la notícia de la mort d’una persona de notorietat pública com era Puerta? Per què s’ha paralitzat el país? Un altre mostra del gran poder dels mèdia, per si algú ho dubtava, que són capaços de portar als extrems els sentiments d’un poble que el seu nou “opi” és el futbol.
Fa trenta anys va morir un jugador del Sevilla al camp ‘en acte de servei’. La seva dona estava embarassada i aquest nen, que ara és un jove de trenta anys, es lamenta que ningú se’n recorda del seu pare que mai va arribar a conèixer. La dona d’Antonio Puerta també espera una criatura, què dirà aquest nen d’aquí trenta anys?
