Una llegenda diu que un dia una persona va trobar una làmpada màgica i el geni li va dir: “et concediré un desig, però amb una condició: al veí li donaré el doble”. “Doncs llavors vull perdre un ull”, va contestar la persona. Aquesta anècdota popular més que exemplificativa de l’essència humana, explica la relació d’Europa amb l’Islam: un veí geogràfic amb relacions conflictives i culturalment i socialment molt més proper del que alguns pensen. Quan parlem d’Europa ens referim com a Europa cristiana (en contraposició amb l’islamisme) i posteriorment com a Europa laica i progressista (en contraposició a un fonamentalisme islàmic, promogut, en part, per contrarestar els valors democràtics i laics occidentals).
Però totes les persones necessiten un veí, per les qüestions obvies socialitzadores i per delimitar una imatge pròpia diferenciada d’ell. Així es formen les societats i, per bé o per mal, Europa és Europa gràcies a aquesta retroalimentació històrica amb l’Islam i viceversa.
Aquesta imatge pròpia no ha de resultar una hostilitat, al contrari, ha de resultar un enriquiment cultural que ha de beneficiar a tothom. L’Islam a Europa ha de ser això: dos veïns que no han perdre la seva ‘imatge’ però que junts han de crear una nova ‘imatge’ o simplement conviure aprofitant aquesta multiculturalitat.
Però com tot, aquest procés s’ha de fer bé. Un allau d’immigrants pot provocar una visió equívoca ‘d’atac’ a la ‘imatge’, visió que tot ésser humà contestarà de forma defensiva, condemnant així la convivència entre les dos cultures i creant cultures hermètiques, sense cap tipus de retroalimentació, vivint en zones diferents, amb rols i estatus diferents i creant una hostilitat molt perillosa. Això ja està passant i és molt difícil de canviar.
El problema no ve de les classes altes reaccionaries, viuen en móns diferents. El problema prové de la classe mitjana, majoritària en la societat, que pensa que l’arribada massiva d’immigrants saturarà el seu món i envairà la seva ‘imatge’. Una ‘imatge’ rebuda de la tradició cristiana (encara que molts vulguin enganyar-se) que es veu amenaçada amb una immigració amb molt pocs lligams culturals. És aquest el perill: que la classe mitjana - baixa se senti amenaçada i perjudicada. Amenaçada en el sentit de perdre el valors democristians que han arrelat en la nostre societat i perjudicada en l’exemple gràfic d’anar a la seguretat social i haver d’esperar una eternitat per ser atès perquè s’han triplicat els pacients (amb la immigració) però no pas els metges.
Cal una implicació de les institucions polítiques, culturals i socials per remeiar aquesta situació, però no la anecdòtica promesa en campanya electoral sinó convertir-ho en un dels pals de paller de la política. S’ha de fer entendre l’Islam com una oportunitat i no pas com una amenaça. Precisament fa pocs dies es va celebrar el trentè aniversari del famós logotip “I love NY”, símbol que evidencia el cosmopolitisme d’una ciutat multicultural que ha aconseguit crear una ‘imatge’ pròpia a través de moltes ‘imatges’ vingudes d’arreu del planeta. Nova York desperta passions a tot el món. S’ha comprovat que la diversitat cultural suma, no resta. Per això s’ha de treballar per aquesta integració ja que ens juguem el futur d’Europa i d’un món multicultural on la convivència no hostil serà el principal objectiu.
