L’any passat més de 60.000 catalans van recórrer a la cirurgia estètica per crear-se una imatge prototípica dels cànons de bellesa de la societat on ens trobem. Potser si se’ls hi plantegés d’aquesta forma aquesta xifra disminuiria considerablement, simplement pel rebuig de no assemblar-se al veí. El problema és que hi hauria gent que continuaria submisa en el que el cèlebre Kant anomenava “minoria d’edat”: que uns altres prenguin les teves decisions, que uns altres et fixin com has de tenir el nas, orelles o les odiades i perseguides cartutxeres femenines. Però no ens enganyem, a tothom li agrada mirar-se en el mirall i autoproclamar-se com el nou Apol·lo i/o Venus (hi ha gent que pot optar per les dos tendències) del segle XXI. L’avanç de la medicina ha significat que la bellesa tingui un preu, però aquest menú a la carta acabarà tenint unes conseqüències (si és que ja no les té) sobre l’autoconfiança de cadascú. Tothom voldrà ser Apol·lo o Venus, i no ens enganyem: d’Apol·lo o Venus només n’hi haurà un.
Fa 15 hores
