Ara fa dos dies que el dictador feixista Antonio de Oliveira Salazar, que va governar Portugal entre 1932 i 1968, va ser elegit com a “millor portuguès” de la història en una votació popular organitzada pel canal de televisió pública d’aquest país, en què van participar 160.000 oients. Aquest mateix model de votació va celebrar-se al Regne Unit i a Alemanya i van donar com a vencedors els exprimers ministres Winston Churchill i Konrad Adenauer, respectivament.
Només va votar una minoria, però són 160.000 portuguesos de mitjana edat, descontents amb la marxa econòmica del país, que encara senten molta simpatia per a un dictador que va imposar un règim feixista al país.
Quan es passa gana és quan la societat reclama mà dura perquè els guií cap a la salvació, quan hi ha inestabilitat política és quan la societat reclama la tranquil·litat que pot oferir un panorama polític sense oposició i quan hi ha terrorisme és quan la societat reclama a un líder que eradiqui, guiat per la gràcia de Déu, aquest brot separatista de violència.
No ens enganyem, aquest és l’estat natural de l’home durant tota la història: quan hi ha problemes que el desborden busca una autoritat que posi ordre, que el salvi del caos, i, sobretot, recorda un passat que segons ell és molt millor que el present. A nivell personal encara perdura, i perdurarà, però semblava que a nivell institucional aquest estat ja havia quedat obsolet. La democràcia ha arrelat en tot el món Occidental, i amb ella l’esperit d’igualtat i llibertat.
Per això resulta incomprensible aquesta votació a Portugal. Per això resulta incomprensible que en les últimes manifestacions per la unitat d’Espanya hi trobem més signes franquistes que no pas “constitucionals”. Per això resulta incomprensible que un gran sector de la població espanyola segueixi capficada en alertar sobre el perill que corre Espanya. Per això resulta incomprensible que es vulgui exagerar una situació que ha provocat una perillosa divisió en la societat espanyola.
El resultat d’una votació similar a la de Portugal aquí a Espanya és imprevisible i a la vegada perillosa, però si es preguntés per l’estat anímic d’una gran part de la societat espanyola segur que guanyaria la mitificada expressió: “abans es vivia millor!”.
